La simple complexitat de lequilibri perfecte
Tot mite té la seva història, i aquesta és la nostra.
Els nostres inicis.
A finals del segle XIX, en un petit poble del Prepirineu, la família Rius tenia una masia envoltada de nogueres i herba lluïsa. L'àvia Teresa Feliu feia ratafia cada estiu seguint un mètode senzill: nous verds per Sant Joan, herbes del seu propi hort i aiguardent comprat al destil·lador local. No era un ritual místic, era un costum de casa.
L´ànima.
Teresa va ensenyar la recepta a la seva filla Mercè. No l'escrivien: l'aprenien ajudant a tallar nous, a lligar els manats de romaní i farigola ia deixar la barreja reposar 40 dies a grans damajuanes de vidre. Cada generació afegia el petit toc, però sempre respectant la base. Era una recepta de família, no de negoci.
El llegat.
Durant la postguerra, quan faltava de tot, la ratafia va continuar fent-se a casa. Les herbes s'assecaven al rebost, les nous es guardaven com un petit tresor, i les damajuanes s'amagaven per no trencar-se. La família Feliu mai no la va deixar de fer, perquè era la beguda que unia tothom als dinars de festa.
El naixement.
Avui, els descendents de la família Feliu continuen elaborant la mateixa ratafia, inspirada en aquella recepta transmesa durant més de cent anys. La diferència és que ara, per primer cop, han decidit compartir-la amb el món. Però l'essència continua sent la mateixa: herbes fresques, nous verds i tradició catalana familiar.
Els nostres inicis.
A finals del segle XIX, en un petit poble del Prepirineu, la família Rius tenia una masia envoltada de nogueres i herba lluïsa. L'àvia Teresa Feliu feia ratafia cada estiu seguint un mètode senzill: nous verds per Sant Joan, herbes del seu propi hort i aiguardent comprat al destil·lador local. No era un ritual místic, era un costum de casa.
L´ànima.
Teresa va ensenyar la recepta a la seva filla Mercè. No l'escrivien: l'aprenien ajudant a tallar nous, a lligar els manats de romaní i farigola ia deixar la barreja reposar 40 dies a grans damajuanes de vidre. Cada generació afegia el petit toc, però sempre respectant la base. Era una recepta de família, no de negoci.
El llegat.
Durant la postguerra, quan faltava de tot, la ratafia va continuar fent-se a casa. Les herbes s'assecaven al rebost, les nous es guardaven com un petit tresor, i les damajuanes s'amagaven per no trencar-se. La família Feliu mai no la va deixar de fer, perquè era la beguda que unia tothom als dinars de festa.
El naixement.
Avui, els descendents de la família Feliu continuen elaborant la mateixa ratafia, inspirada en aquella recepta transmesa durant més de cent anys. La diferència és que ara, per primer cop, han decidit compartir-la amb el món. Però l'essència continua sent la mateixa: herbes fresques, nous verds i tradició catalana familiar.
Aromes i sabor
Al nas és profund i envoltant. Notes d'herbes macerades, fruita seca i un fons càlid lleugerament especiat. Complexa, però neta. Elegant, sense estridències.
Entrada suau i rodona. Amarga i dolça en equilibri, amb capes que s'obren a poc a poc i un final llarg, càlid i persistent. Una ratafia per gaudir a poc a poc, en petites quantitats.
Romero
Aroma intens i balsàmic.
Farigola
Herbal i càlid.
Herba lluïsa
Fresc i cítric.
Melissa (toronjil)
Dolç i lleugerament floral.
Catalunya, terra de licors
Catalunya ha estat, des de fa segles, una terra de licors artesanals.
Entre masies, horts i petits pobles, les famílies elaboraven aiguardents, ratafies i misteles aprofitant allò que la terra oferia: nous verds, herbes aromàtiques i fruites de temporada.
Cada casa tenia la recepta, transmesa generació rere generació, i la ratafia esdevingué un dels símbols més autèntics d'aquesta tradició.
No era un producte de luxe sinó una part de la vida: un licor fet amb paciència, coneixement i respecte per l'entorn.
Avui aquesta cultura continua viva.
Catalunya continua sent un lloc on els licors no es fabriquen:
s'elaboren, es cuiden i s'hereten.
RIUS forma part daquesta herència.
